presentisme m

[...] si un dels perills del *presentisme* històric consisteix a jutjar les obres del passat des d'una moral estrictament actual, les Punkis decimonòniques proposen empatitzar amb l'esperit crític, feminista i irònic que vertebra els llibres d'Austen i de les Brönte [...]

Putin pensa a llarg termini, Occident està atrapat en el *presentisme*.

Els exercicis de *presentisme* són això: s'emmirallen qüestions actuals amb fets que van tenir lloc fa molts segles enrere.

Abrams analitza alguns dels punts que fallen. *Presentisme* excessiu: “Tal com explica Hans Ulrich Gumbrecht a Our Broad Present, estem vivint un canvi radical de cronotop a la nostra cultura amb una priorització descarada del present per sobre del passat i del futur [...]".

"A Espanya es treballes moltes hores perquè la política del *presentisme* és omnipresent i sembla que si no ets al lloc de treball no treballes", diu Jäger.

El *presentisme* és un costum del Tercer Món que cal eradicar.

S'ha intentat defugir tant el *presentisme*, és a dir, una excessiva politització, com l'historicisme, de recrear-se en el passat.

El *presentisme* és un nou fenomen laboral.

Per sortir de la crisi, si volem ser competitius, hem de buscar la cultura de l'eficiència i oblidar-nos de la cultura del *presentisme*, assegura Ignacio Buqueras, president de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (Arhoe).

Un dia parlaré llargament de les memòries del president Pasqual Maragall, aquesta Oda inacabada –un títol bellíssim i metafòric inspirat en els primers versos del poema “Oda Infinita” que va escriure el seu avi– amb la qual recrea la seva vida, a parer meu, amb un excés de *presentisme*.

És un *presentisme* molt dur, i això configura un tabú.

En un món en canvi constant, que sembla abocat al *presentisme* i a l'uniformisme cultural, la història resisteix prou bé els assalts dels taurons mediàtics.

L'evolució de la Catalunya contemporània no es pot entendre, doncs, si no es coneix, o bé es menysprea amb un vulgar *presentisme*, la història del conflicte social i del catalanisme.

La pretensió de certs sectors historiogràfics i polítics, espanyols i catalans, que se sentirien ofesos si se'ls qualifiqués de franquistes, de silenciar o minimitzar la repressió franquista contra la llengua i la cultura no castellanes, s'inscriu en una moda revisionista, basada en un *presentisme* no gens innocent, a la qual només podrem fer front amb la divulgació d'estudis -que haurien de ser de lectura obligatòria a les escoles i universitats d'arreu de la península- que, com els de Benet, Santacana o Ferrer i Gironès, restitueixen els fets i engreixen la memòria.

Sense voluntat de fer *presentisme*, et convido a llegir alguns fragments d'aquest diari i aportar fins avui l'esperit de les teves lectures.

I el ja! és la introducció del *presentisme* en la política.

D'aquesta societat nostra que ens ha tocat: d'aquest *presentisme que és el signe dels temps...

Bo és que els polítics es facin inmunes a la temptació del *presentisme -massa sovint circumscrit a un període de màxim de quatre anys- i es proposin de parar esment en la lliçó dels historiadors.